Alzinar amb roures. Foto: Robert Peña.
La gestió forestal del Parc es desenvolupa mitjançant diferents línies de treball que van des de la redacció de Plans tècnics de gestió i millora forestal (PTGMF) dels boscos públics, la prevenció d’incendis, el seguiment de les repoblacions,  el control de les plagues forestals o les invasions biològiques.

El Parc Natural de Collserola té un àmbit territorial de 8.295 hectàrees que inclou part dels nou municipis consorciats, de les quals unes 3.200 hectàrees són de propietat pública.

La redacció dels Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) dels boscos públics de Collserola es fa gràcies a la concessió de l’explotació d’aquests terrenys a empreses privades, que en redacten els Plans, sempre amb el seguiment dels Serveis Tècnics del Consorci. Com a principal contrapartida, les empreses executen aquest pla i n’extreuen biomassa forestal. L’aprofitament de la biomassa s’ha convertit, doncs, en una oportunitat per a la millora de la gestió dels nostres boscos.

Quan parlem de prevenció d’incendis, l’eliminació del sotabosc, l’anomenada “neteja de bosc”, és la mesura preventiva que es considera, popularment, més necessària. És un terme poc afortunat, perquè sovint es confon la vegetació densa i entortolligada, típicament mediterrània, amb la brutícia i l’abandonament. Per eliminar de manera generalitzada el sotabosc, les tales s’haurien de fer de forma reiterada i freqüent, perquè les espècies són bàsicament rebrotadores. Això, a més de significar un cost econòmic elevat, generaria una quantitat de residus vegetals difícils d’eliminar.

En general, al parc, el control del sotabosc es limita als marges dels camins, a les perifèries de les urbanitzacions i a les àrees de lleure, on el risc d’incendi és més elevat. Són les anomenades franges de protecció, en les quals s’elimina l’estrat arbustiu i un determinat nombre d’arbres, a banda i banda dels camins forestals, per tal de reduir la massa de vegetació. L’objectiu de les franges de protecció no és tant arribar a aturar el foc com facilitar les tasques d’extinció, aconseguint temps de maniobra i fugida.

Si bé és cert que en reduir la biomassa es redueix la combustibilitat, també ho és que augmenta la inflamabilitat, és a dir, la facilitat amb què es pot encendre la vegetació. En eliminar la vegetació, disminueix la humitat relativa de l’aire i augmenta la lluminositat a la zona. Les noves condicions ambientals afavoreixen l’aparició d’espècies més ben adaptades a la sequera, però molt més inflamables, com per exemple les plantes aromàtiques.

Per la mateixa raó, tampoc no es fan tallafocs. El tallafoc es pot convertir en un corredor per on el foc avanci amb més velocitat en trobar poc combustible i unes condicions d’inflamabilitat molt altes. Amb el mateix criteri, tampoc s’elimina tota la vegetació que hi ha sota les línies elèctriques d’alta tensió, només la que supera l’alçada de seguretat.

Les actuacions forestals després del foc acostumen a anar acompanyades, normalment, d’una certa polèmica en relació a la conveniència de treure els troncs dels arbres morts. A la serra, tenim bons exemples de regeneració de la vegetació en zones on no s’ha fet cap intervenció forestal. Per això, l’extracció dels troncs cremats no és una actuació prioritària, i encara menys si tenim en compte que això obliga l’avifauna forestal a desplaçar-se del lloc. Tinguem en compte que la regeneració del bosc s’accelera gràcies a la disseminació de llavors que fan aquests ocells en posar-se sobre els arbres cremats.

La conveniència o no de les repoblacions és un tema que cal considerar. Als anys quaranta es van repoblar moltes zones de la serra, sobretot al vessant de Barcelona. L’any 1985 es va dur a terme novament un pla de repoblació, en total unes cent hectàrees, bàsicament de pi pinyer (Pinus pinea).

Actualment, les repoblacions només es fan a les zones cremades que ja havien estat repoblades anteriorment. La bona regeneració natural que experimenta la vegetació mediterrània no fa necessària la repoblació. A més, cal tenir present que la gestió del medi natural té com a prioritat el manteniment de la diversitat biològica i la conservació i millora del mosaic de paisatges existent a la serra.

La vegetació de ribera és la comunitat vegetal que presenta més dificultats a l’hora de recuperar els espais perduts, a causa de la separació física entre torrents, que fa difícil la recolonització natural del seu hàbitat. Per això, als darrers anys s’han fet algunes plantacions puntuals de vegetació de ribera.

Seguiment repoblació de Can Baró | Foto: Arxiu Parc

Respecte als flagells forestals, cal destacar la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), que afecta cíclicament algunes zones de la serra. Des del 1991, es fa un control anual del vol de mascles adults mitjançant paranys de feromones. A partir de finals d’octubre, únicament quan és necessari, es fan tractaments fitosanitaris en repoblacions joves i a les àrees més freqüentades pels visitants, com a mesura de prevenció dels casos d’al·lèrgia.

Periòdicament, hi pot haver una certa incidència de l’escarabat perforador dels pins (Tomicus destruens), del qual es fa un seguiment visual de la població. En les èpoques de més incidència, es talen i es retiren els troncs dels pins afectats.

En observar les alzines, ens adonem que algunes tenen part del brancatge sec. Es tracta d’una malaltia produïda per dues espècies d’insectes homòpters (Kermococcus vermilio i K. roboris),que asseca els branquillons, però que no arriba a posar en perill la supervivència de l’arbre.

Pel que fa a malures, el que s’observa més fàcilment són els efectes del fong Ceratocystis ulmi, causant de la grafiosi o malaltia holandesa de l’om, que comença assecant les puntes de les branques a partir de finals de primavera i pot arribar a provocar la mort de l’arbre. Els transmissors d’aquest fong són els escarabats de la família dels escolítids (Scolytus sp.).

Finalment, episodis naturals d’origen climàtic (nevades, ventades, pluges torrencials i calamarsades) poden provocar la destrucció de grans extensions de bosc en poques hores. A aquesta destrossa física de la vegetació, s’hi ha de sumar l’efecte negatiu de les plagues i malures, que aprofiten les ferides obertes en troncs i branques per multiplicar-se i augmentar així els danys.

A tot el Parc, transportades directa o indirectament per la mà humana, s’hi han introduït plantes i animals de regions remotes que mai no hi haurien pogut arribar pels seus propis mitjans. Algunes d’aquestes espècies exòtiques tenen un gran poder invasor i posen en perill la biodiversitat i els ecosistemes locals.

Des de fa anys el seguiment i el control d’aquestes espècies preocupa i ocupa els serveis tècnics del Parc, que treballen per conèixer bé la dinàmica i la incidència de la seva expansió i per trobar mesures eficients per a la eradicació o mitigació de les seves poblacions.

La complexitat del fenomen requereix també una tasca important de divulgació per donar-lo a conèixer i crear consciència, especialment perquè sovint el problema s’agreuja simplement perquè no és percebut com a tal.

En la vegetació és on ara per ara s’evidencia més l’impacte de les invasores i on s’han dedicat més esforços per estudiar-les i controlar-les. En les pàgines de l’informe adjunt trobareu molta informació sobre les plantes exòtiques a la serra i tota la feina de gestió que s’hi fa.

Des de l’Ajuntament de Barcelona també s’està duent a terme un pla ambiciós per a conèixer i controlar el fenomen de les invasions, que compta amb l’estreta col·laboració del Parc.

Mapa