En aquestes modestes construccions, els pagesos es protegien de les inclemències meteorològiques durant les jornades de feina al camp i podien guardar-hi algunes eines i l’avituallament del dia. El sistema constructiu és d’una gran economia ja que utilitza els materials existents a l’entorn (pedra) i no requereix materials d’unió (morter). La tipologia més comuna és la de cabana de pedra seca, de planta circular, quadrada, rectangular o irregular, gairebé sempre formada per una sola estança i tancant la volta per aproximació de filades.

Una variant constructiva que trobem sovint a Collserola són els aixoplucs, habitualment de dimensions inferiors a les cabanes. Els aixoplucs podes ser aprofitant balmes o petites coves naturals en les que es construeix un petit parament frontal de pedra seca; per buidatge del parets argiloses creant artificialment una cova o bé espais buits que s’ubicaven a l’interior dels marges de pedra seca quan es construïa el mateix marge.

Tradicionalment a les barraques no hi havia porta i la coberta estava formada per una sèrie de capes a partir de la pedra de la mateixa cúpula: pedra petita, terra i vegetació. A l’interior de les barraques es poden trobar elements tals com seients, armaris, espitlleres, xemeneies, etc. A l’exterior podem trobar altres elements complementaris: corones, viseres, contraforts, murs, escales i basses per sulfatar.

Les barraques de vinya formen un patrimoni agrícola tradicional que cal mantenir, conservar i millorar. En aquest sentit, aquests darrers anys el Parc està dedicant un esforç significatiu a catalogar i conèixer més bé totes les que hi ha i s’ha dut a terme la restauració de tres d’aquestes singulars construccions, amb un acord de col·laboració amb l’ajuntament de Sant Feliu. En algunes d’aquestes tasques també hi participen de forma activa, els Voluntaris de Collserola.

Tipologies de barraques de vinya a la Serra de Collserola

Les barraques de vinya de Collserola presenten un gran ventall de tipologies degut principalment a la diversitat geomorfològica de la pròpia serra, on els tipus de terrenys i de roques són molt variats, tot i que també hi influeix l’època de construcció i el propi constructor.

Cabanes de pedra seca: són les més comunes i tenen unes dimensions mitjanes o grans. La roca més utilitzada és la llicorella però també s’utilitzen altres roques com la calcària i la quarsita. Poden estar aïllades o recolzades al terreny (normalment per la part posterior). L’interior està format per una sola estança (hi ha una sola excepció on trobem una paret divisòria al centre de la cabana). Tot i la diversitat de plantes existents, la cúpula quasi sempre és troncocònica per aproximació de filades i tancada amb una llosa anomenada clau de volta, excepte en cabanes de grans dimensions on la coberta està formada un embigat de fusta de pi cobert amb teules àrabs. Algunes barraques han sofert modificacions posteriors: parets d’obra, revocats de morter, cobertes d’uralita, etc.

Dintre d’aquest grup trobem diferents formes de barraques:

   Planta circular
   Planta quadrada
   Planta rectangular
   Volta de canó: Només n’hi ha un exemple a Collserola. És una barraca gran, formada per una volta de canó de pedra seca i tancada als dos extrems per parets verticals. A la paret frontal hi ha la porta.

Aixoplucs al marge de pedra seca: acostumen a ser de menors dimensions que les cabanes i estan integrats als marges. La seva construcció es va realitzar alhora que es construïa el mateix marge. La cúpula també és per aproximació de filades excepte en les més petites on la mateixa llinda ja fa de coberta.

Aixoplucs al marge d’argila: estan construïdes amb la tècnica del buidat del terreny. La seva planta bàsica és rodona però molts aixoplucs presenten allargaments cap a un costat i, en alguns casos, hi ha una petita cambra en forma de rebost o celler. L’obertura a l’exterior pot ser baixa i semicircular (en forma de volta de canó) o bé alta i amb laterals verticals, i a vegades es reforça amb un marc de pedra.

Coves i balmes: la seva dimensió és variable i en molts casos s’observa un eixamplament artificial per guanyar espai interior. Quan l’obertura a l’exterior és massa gran, es construeixen paraments de pedra seca per reduir-la.

Barraques amb peces ceràmiques i morter: són de construcció més recent (segurament de la primera meitat del segle XX) i les seves dimensions són considerables. Les parets estan construïdes amb pedra i peces ceràmiques i unides amb morter. La coberta pot ser plana, a dues vessants o de volta de canó i construïda amb peces ceràmiques (en les darreres modificacions apareixen uralites).

La diversitat constructiva de les barraques de vinya a Collserola es fa més evident si observem els acabats d’algunes d’elles. Així, a l’exterior de la part superior de les barraques podem trobar elements decoratius i funcionals a la vegada: el voladís o ràfec, que sobresurt uns 20 cm en l’acabat superior de la façana, evita que l’aigua regalimi per les parets mentre que la corona augmenta l’alçada interior.

A l’àrea de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, on eren molt comunes les mines d’aigua, s’utilitzen puntualment per la construcció de les barraques materials ceràmics propis de les mines, com la volta de maons que tanca els pous de buidatge de la mina i que s’utilitza aquí com a interior de la cúpula o la volta d’entibat (formada per dos peces d’un quart de circumferència) que tanca el sostre de la mina i que aquí s’utilitza com a llinda.

Tradicionalment la porta de la barraca de vinya és una obertura sense tancaments que acostuma a tenir els laterals verticals i tancada a la part superior per una llinda formada per pedres grosses i planes (habitualment dues: una exterior i una altra interior). Les excepcions que s’han conservat a Collserola són: una porta troncocònica (amb la part superior més estreta que la inferior), una porta troncocònica invertida (la part superior de la porta és més ampla que la inferior) i una porta cònica (és apuntada i no té llinda).

Característiques de les barraques de vinya a Collserola

El nom de barraca de vinya és el nom que s’ha donat tradicionalment a Collserola, però també a altres llocs de Catalunya com és el cas del Bages, a qualsevol aixopluc lligat a aquest conreu i ubicat dins la mateixa parcel·la agrícola.

La Serra de Collserola té dues grans àrees agrícoles tradicionals: la vessant del Llobregat, des de Sant Just Desvern fins al Papiol, i la plana del Vallès, de Sant Cugat del Vallès a Montcada i Reixac. Les principals diferències entre elles són geomorfològiques i socials: la vessant del Llobregat està orientada al sud-oest i presenta uns pendents molt importants, una alta insolació, terrenys somers i pedregosos i una estructura de la propietat del sòl molt compartimentada amb gran quantitat de masos amb diversos arrendataris; la vessant del Vallès està orientada al nord, és més planera, amb sòls més profunds i la propietat del sòl està concentrada en mans d’uns pocs terratinents. Aquestes característiques fan que a la Serra de Collserola només trobem barraques de vinya a la vessant del Llobregat, en una franja de poc més de 8 quilòmetres de llarg i 2,5 quilòmetres d’amplada, des de la riera de Sant Just al sud fins a Roques Blanques al nord.

Les barraques de vinya acostumen a estar ubicades a les vessants solanes o a les carenes, gairebé mai a les obagues, i la porta està orientada quasi sempre al sud: això serveix per aprofitar el màxim l’escalfor del sol baix de l’hivern i evitar el sol alt de l’estiu.

La majoria de barraques de vinya de Collserola estan situades entre 100 i 200 metres sobre el nivell del mar. Tot i això, podem trobar barraques des de la cota 69 fins a la 276.

Només s’ha trobat una barraca de vinya amb data de construcció (1933) mentre que en altres llocs de Catalunya sí que és comú trobar marcada la data de construcció a la llinda o a l’interior. Tot i això, es creu que la majoria de barraques, sobretot les de pedra seca, són del segle XIX, que és quan el conreu de la vinya va agafar més importància i es van artigar més costers per plantar-hi vinyes.

Amb l’arribada de la fil·loxera a Collserola, entre els anys 1883 i 1886, moltes vinyes es van substituir per altres conreus, principalment plantacions de fruiters secà a la vessant del Llobregat. Així, els conreus dominants a aquesta vessant a principis del segle XX eren ametllers i garrofers a Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, oliveres i fruita dolça a Molins de Rei i cireres al Papiol. Després de la gran gelada de la Candelera (2 de febrer) de 1956 molts d’aquests camps de fruiters de secà es van abandonar definitivament, començant pels terrenys més durs i més difícilment mecanitzables. Tot aquest procés va afectar directament a les barraques de vinya i per això avui en dia les podem trobar dins les pinedes o bé en matollars amb ametllers, garrofers o oliveres. Les primeres es correspondrien a les parcel·les de conreu que es va abandonar per la fil·loxera i les altres en les etapes posteriors. A les planes de Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès es va replantar la vinya després de la fil·loxera i es va mantenir el seu conreu fins a mitjans del segle XX que es va substituir pels cereals.