A -- a

REPTES DE FUTUR

La primera causa de pèrdua de biodiversitat als països industrialitzats és el procés de desenvolupament urbà i ocupació del territori, que afecta la connectivitat dels ecosistemes i causa la fragmentació i l’aïllament dels hàbitats naturals.

 

Com exposa el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN, 1992), un dels principals objectius des de l’òptica de l’ecologia del paisatge és evitar de tenir un conjunt de taques verdes isolades.

 

El Parc de Collserola es troba immergit en un procés d’aïllament ecològic respecte a d’altres espais naturals, a causa de la densitat del teixit urbà i de la xarxa d’infraestructures que envolten la serra. Fa anys que es treballa per garantir la connectivitat ecològica amb altres espais naturals i per establir els corredors pertinents entre àrees protegides. En aquest sentit, és prioritària la connexió amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, pel vessant del Vallès. També són necessàries altres connexions amb espais naturals de l’àrea metropolitana de Barcelona com el Parc de la Serralada de Marina i el Parc del Garraf.

 

 

Connectivitat i aïllament ecològic

 

La connectivitat biològica fa referència a la possibilitat que tenen les espècies de desplaçar-se i de fer moviments de dispersió, migració o colonització que els permetin establir-se en altres espais i intercanviar informació genètica.

 

Si fem un cop d’ull al mapa, és fàcil adonar-se de la dificultat que implica la connexió ecològica entre els espais naturals de l’àrea metropolitana de Barcelona, a causa del desenvolupament urbanístic, de les infraestructures actuals i les previstes en el planejament.

 

Si les àrees perifèriques dels espais naturals estan correctament conservades, actuen com a zones d’influència que esmorteeixen els impactes que generen les àrees urbanitzades i les infraestructures viàries. Per això, des del punt de vista de la gestió, és primordial que siguem conscients de la importància de conservar les àrees perifèriques adjacents al parc per la capacitat amortidora que tenen i com a inici de corredors ecològics. Aquestes àrees estan directament implicades en els processos ecològics: fluxos d’energia, materials i organismes.

 

És en les restes de conreus del vessant vallesà on trobem la millor mostra de la importància d’aquestes zones d’influència i on cal, per tant, prioritzar els usos compatibles amb la conservació del parc, que alhora permetin avançar en el gran repte de la connectivitat amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

 

Els espais que es reserven com a connectors poden tenir diferents funcions segons la seva amplada, la qualitat d’hàbitat i els requeriments de les espècies. Cal diferenciar clarament entre un corredor amb prou superfície per incloure l’hàbitat de diverses espècies d’animals i un pas de fauna habilitat per tal de salvar un obstacle concret, com ara una infraestructura viària.

 

Als darrers anys s’ha posat en evidència la necessitat d’incorporar criteris mediambientals i d’ecologia del paisatge en la planificació del territori, per tal de promoure estratègies dirigides a l’augment de la permeabilitat del teixit urbà. Es tracta de conservar i potenciar la biodiversitat, i d’evitar un perillós aïllament de la serra.

 

 

Fragmentació del territori

 

En ocupar-se i transformar-se, el territori es va dividint en diferents peces que queden incomunicades entre elles en l’àmbit biològic; és el procés que coneixem com a fragmentació d’hàbitats. S’entén per hàbitat el territori que requereix un animal per trobar l’aliment i el refugi necessari per viure i reproduir-se, és a dir, per desenvolupar el seu cicle vital. Un dels elements que més contribueixen a la fragmentació del territori són les infraestructures de transport.

 

Ens referirem únicament als vials interns que travessen el parc. En funció de les característiques de la infraestructura viària i dels requeriments i les necessitats territorials de les espècies, la fragmentació pot trencar totalment la connexió entre els dos costats del vial. Es pot tractar d’una barrera física, per les dificultats pròpies de travessar-la, o d’una barrera comportamental, que genera pautes d’allunyament de la barrera. La dificultat de superar-la dependrà, en cada cas, de l’ecologia de l’espècie i de les característiques de la barrera.

 

A Collserola s’ha fet el seguiment de les incidències de la fauna a les carreteres, amb l’objectiu d’estudiar alguns factors relacionats amb el risc d’atropellament. Els resultats ens mostren que el grup faunístic amb més registres d’atropellament ha estat el dels mamífers. Les espècies més afectades són l’eriçó, l’esquirol, el conill, el senglar i la geneta.

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Ctra. de l'Església, 92. 08017 Barcelona. T: 932 803 552

MAPA WEBCONTACTEAVISOS LEGALS

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) de tercers per recollir informació estadística sobre les consultes rebudes. Si segueixes navegant, considerem que ho acceptes.