Collserola és font d’inspiració i estímul per a la creativitat. Al llarg del temps, molts artistes ens han descobert la serra utilitzant diferents llenguatges i suports expressius: el cartellisme i la pintura del XIX, la fotografia, la mirada dels literats o les manifestacions més vanguardistes. Us en oferim una petita mostra.

Una de les pintures més destacades és Barcelona des de Vallvidrera, de l’asturià Darío de Regoyos (1857-1913). Aquest pintor, amic de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, va ser un dels precursors de la generació postmodernista catalana i va conrear un paisatgisme espontani, amb tendència al naïf. El quadre es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Barcelona des de Vallvidrera
Barcelona des de Vallvidrera. Foto: MNAC

També el pintor català Nicolau Raurich (1871-1945) ens presenta la seva visió de la ciutat des de Collserola. És un dels principals representants del paisatgisme català i un pintor vehement i apassionat.

El cartellisme publicitari també dibuixa el paisatge de Collserola, especialment en el marc del parc d’atraccions del Tibidabo i el seu entorn, el Tramvia Blau i el funicular.

En el camp de la fotografia, les primeres imatges de la serra s’engloben en el folklorisme de finals del segle XIX i principi del XX. En destaquen les postals  d’Àngel Toldrà Viazo, o les del fotògraf Lucien Roisin, que van dur a terme una tasca documental avui dia valuosíssima.

Postal de Àngel Toldrà Viazo

A remarcar  també el retrat de Collserola que feien els excursionistes i aficionats a la fotografia que en aquella època caminanaven per la serra. Una mostra d’aquesta època són les imatges de l’exposició  Entorn 1900“, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Jardí de llum | Foto: Eugènia Balcells

També en el món audiovisual trobem expressions artístiques vinculades a la serra.  Per exemple el treball  de l’Eugenia Balcells,  Jardí de llum. Collserola, una instal·lació permanent al vestíbul de l’estació de metro de Ciutat Meridiana, realitzada l’any 2003. Es tracta d’un jardí basat en el bosc mediterrani que inclou pins, alzines, arbusts, on la natura esdevé una finestra a la nostra imaginació o, com diu l’autora: “El jardí com a lloc d’encontre entre l’ésser humà i la natura i entre la natura i l’art.

Altrament, amb l’evolució de la fotografia moderna són nombrosos els fotògrafs que han plasmat amb diferents mirades i tècniques artístiques el patrimoni natural i cultural del Parc.

La natura a Collserola és recurs creatiu i alhora escenari artístic. A la font de la Budellera destaca la reproducció d’una escultura d’Antoni Tàpies; als entorns del Centre d’Informació del Parc al Baixador de Vallvidrera les escultures ambientals del Projecte Stalker: un itinerari escultòric i integrador  inserit a la natura dissenyat per a interactuar amb els elements de pedra.

Projecte Stalker
Projecte Stalker. Foto: Arxiu del Parc

També la natura esdevé la inspiració creativa de l’escultor japonès Kan Masuda i el seu “Missatge del bosc: veu d’arrel”, una exposició que recollia la seva particular visió dels estralls que van ocasionar les ventades i nevades del 2009 als boscos de Collserola.

I entre l’art, el paisatge i el disseny, els artistes Ariane Patout i René Müller treballen des del 2009 en un projecte que intenta donar vida els arbres morts, transformant la matèria en cadires i altres objectes quotidians com a metàfora natural per a fer renéixer vides que s’imaginaven acabades. Intervencions que els va valdre el Premi FAD de 2014 per l’obra Wild Furniture – la auténtica silla de Barcelona.

Molts escriptors i poetes tenen forts lligams amb Collserola. Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit són tres il·lustres poetes que han lloat la bellesa de la natura i les vistes de la serra de Collserola.

“L’altra banda de la serra té un encís que no he dit mai,
per la joia que m’espera cada pi em dona la mà”.

Jacint Verdaguer (1805-1902), o mossèn Cinto, va morir a Vil·la Joana, actualment seu del MUHBA Vil·la Joana. Casa Verdaguer de la Literatura. La seva relació amb Collserola queda ben reflectida en alguns dels seus poemes: «A Barcelona», «A Santa Maria de Vallvidrera», «Santa Eulàlia» i «A un rossinyol de Vallvidrera».

“Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua” […]

La funció de mirador i talaia que té la serra de Collserola fa que hagi esdevingut un lloc comú en la literatura catalana contemporània; un gran mirador cap a les dues bandes, tal com expressa Joan Maragall en els seus versos. El seu poema «Boscos de Vallvidrera» és probablement un dels més coneguts de tots els poemes inspirats a les contrades de Collserola.

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l’eternitat…

Altres referències obligades, en el marc de Collserola, són «Vida i miracles d’una ginestera» de Josep Carner, «Cantata de Sant Just» de Joan Margarit, «Elegia de Vallvidrera» de Joan Vinyoli i diverses obres de Sempronio, pseudònim d’Andreu Avel·lí Artís, en les quals trobem retrats de la serra de la primera meitat del segle xx. Tampoc no podem oblidar Catalunya, una de les tres guies de Josep Pla, o ens fa una descripció dels vessants obacs:

“ Els vessants de la divisòria del Vallès són, per contrast, gairebé un paradís terrenal. Els aiguavessants són literalment coberts de pins, d’alzines i d’alguns roures, amb boscatges magnífics. De vegades el sotabosc és impenetrable. La part obaga de la carena és una veritable delícia i algunes de les seves petites valls tenen un tal densitat vegetal que es difícil de trobar paisatges semblants en muntanyes força més elevades.”

I hem remarcar també dues obres que sintetitzen perfectament la dualitat essencial de J. V. Foix: Gertrudis i Catalans de 1918.
Fins i tot en el gènere de la novel·la policíaca tenim obres de referència. A Tatuaje, novel·la de la sèrie de Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán fa un retrat de la història recent de Vallvidrera i ens descriu amb detall la seva casa a Vallvidrera. O alguns dels seus escrits de crítica social i política:

“En cierta ocasión se me ocurrió definir Collserola como una Amazonia en pequeña escala e insisto en ello, però desde la evidencia de que sobre nuestra sierra se ciernen amenazas cualitativamente similares a las que tratan de convertir la Amazonia en un casi infinito horizonte de autopistas y parcelas roturadas.”

Un altre escriptor que ens submergeix en la geografia íntima de la serra és Xavier Moret amb el llibre  Collserola pas a pas, o amb la novel·la policíaca: L’home que adorava a Janis Joplin.

Us hi deixem alguns recorreguts literaris:

Per saber-ne més sobre literatura i territori, us recomanem  ENDRETS, una Geografia Literària dels Països Catalans.