L’abandonament dels conreus durant el segle xx ha determinat el paisatge actual, en què les zones agrícoles ocupen solament el 6,44 % del territori del parc. Els dos sectors on es concentra aquesta activitat són:  el vessant del Llobregat  i  el vessant del Vallès.

Vessant del Llobregat

Aquí se situa actualment la superfície agrícola més gran que hi ha dins els límits del parc, amb petites parcel·les que es reparteixen per les nombroses valls d’aquesta zona i que s’alternen amb formacions vegetals herbàcies, arbustives i, fins i tot, forestals. També es mantenen alguns ramats d’ovelles i cabres, que pasturen en zones actualment delimitades i controlades pels serveis tècnics del parc.

És un dels pocs indrets del parc on hi ha arbres fruiters, com el cirerer (Prunus avium), el presseguer (Prunus persica), l’ametller (Prunus dulcis), l’olivera (Olea europaea var. europaea), la figuera (Ficus carica) o el garrofer (Ceratonia siliqua). D’altra banda, és un dels llocs on podem observar fàcilment plantes herbàcies, les primeres que colonitzen els camps abandonats, com la calcida blanca (Galactites tomentosa),l’albellatge (Hyparhenia hirta), la rosella(Papaver rhoeas), la corretjola (Convolvulus arvensis), els caps blancs (Alyssum maritimum), la llengua de bou (Echium vulgare), la borratja (Borago officinalis) o el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

L’heterogeneïtat paisatgística d’aquest mosaic és de gran interès des del punt de vista faunístic. La gran diversitat ambiental dóna cabuda a espècies amb requeriments ben diferents.

Una de les imatges més familiars en l’espai aeri d’aquest sector és la del xoriguer (Falco tinnunculus). Darrerament, s’hi ha afegit una convidada de luxe, l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), present cada estiu en aquestes valls a la recerca de les serps de què s’alimenta.

Un altre ocell rapinyaire força freqüent i visible és el mussol (Athene noctua), que sovint podem observar, fins i tot de dia. Tórtores (Streptopelia turtur), cucuts (Cuculus canorus), puputs (Upupa epops), tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), rossinyols (Luscinia megarhynchos), bitxacs (Saxicola torquata) i bosquetes (Hippolais polyglotta) són espècies molt freqüents en tot el sector. Hi destaca, però, la presència molt localitzada del tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), ocell molt lligat als ambients mediterranis; unes poques parelles encara hi nien entre pins barrejats amb oliveres i garrofers.

Als talussos que hi ha entre els conreus, hi podem observar els forats dels nius dels abellerols (Merops apiaster). Les seves colònies esparses tenen una gran vàlua en el context del parc.

Els llangardaixos (Lacerta lepida), abans molt familiars en aquest ambient, han esdevingut una espècie molt rara a la serra. Als murets de separació dels camps i a les antigues barraques, hi són força freqüents els dragonets (Tarentola mauritanica), ja que aprofiten les escletxes i els forats per amagar-s’hi durant el dia.

Les basses de rec de les zones d’horta són els principals punts de reproducció d’amfibis com el gripau comú (Bufo bufo). En els punts d’aigua més irregulars, hi trobem el gripau corredor (Bufo calamita), espècie molt adaptable que suporta condicions extremes.

Els conills (Oryctolagus cuniculus), força abundants, i fins i tot alguna perdiu (Alectoris rufa) procedent de repoblacions suposen la base tròfica de diferents depredadors, com la guineu (Vulpes vulpes).

A la vall de Sant Just és on trobem la màxima densitat de teixons (Meles meles), una de les espècies més ben estudiades de la serra.

Vessant del Vallès

La influència de l’activitat humana ha deixat una forta empremta en aquest vessant. Actualment, encara hi trobem camps de conreu, majoritàriament de secà, tant a les clarianes que envolten les masies de l’interior forestal de la serra, com a la zona perifèrica que hi ha a la plana vallesana.

Tot aquest sector es caracteritza per l’alternança entre boscos, rieres i camps de conreus. Aquest mosaic d’ambients és molt interessant des del punt de vista faunístic. L’estacionalitat dels conreus es reflecteix en les notòries variacions que hi ha a la fauna, tant pel que fa a la composició de les espècies com pel que té a veure amb les densitats.

A la primavera, als conreus hi predominen els gafarrons (Serinus serinus), les caderneres (Carduelis carduelis) o els rossinyols (Luscinia megarhynchos), aquests darrers als marges i a les rieres. En canvi, a l’hivern, els conreus acullen un gran nombre d’ocells procedents d’altres latituds més nòrdiques, com és el cas dels immensos estols de pinsans (Fringilla coelebs).

Entre els rèptils, cal esmentar la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris), la sargantana (Podarcis hispanica) i el llargandaix (Lacerta lepida). Un dels mamífers característiques dels conreus és el talpó (Microtus duodecimcostatus). També hi viuen el ratolí de camp (Mus spretus), l’eriçó (Erinaceus europaeus) i el conill (Oryctolagus cuniculus).

A la perifèria del parc, on els conreus encara assoleixen una extensió remarcable, es poden observar espècies pròpies d’espais oberts, no presents a l’interior de la serra. Aquest és el cas dels ocells de la família dels alàudids, com ara la cogullada (Galerida cristata).

Tampoc no hi falten els rapinyaires nocturns, com el mussol (Athene noctua), el xot (Otus scops) i alguna òliba (Tyto alba), malauradament ja pràcticament extingida a Collserola.

Altres ocells rapinyaires també aprofiten aquest recurs, com l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (Accipiter nisus) o, encara més, el xoriguer (Falco tinnunculus), fàcilment observable durant tot l’any.

La progressiva desaparició dels conreus ha anat associada a la reducció de les poblacions d’algunes espècies, com l’òliba, que fins no fa gaire es trobava en aquest sector i que avui, al parc, és gairebé una raresa.

Roquissars AMBIENTS URBANITZATS CONREUS PRATS MATOLLARS PINEDES ALZINARS BOSCOS DE RIBERA AMBIENTS AQUÀTICS

Plantes comuns

Fauna vertebrada habitual

Galeria d'imatges