A la serra de Collserola hi són molt abundants les pinedes de tipus secundari. Es tracta de formacions d’aspecte forestal, dominades essencialment pel pi blanc (Pinus halepensis) i amb menor mesura pel pi pinyer (Pinus pinea).

Acompanyant els pins hi solem trobar algunes alzines o roures, i un sotabosc format per plantes d’ambients oberts: estepes (Cistus spp.),romaní (Rosmarinus officinalis), gatosa (Ulex parviflorus), etc. Aquestes pinedes solen ocupar antics terrenys agrícoles abandonats i zones alterades en recuperació o territoris d’ús forestal. Sovint van associades a brolles i pastures seques.

El pi blanc és un arbre termòfil i força resistent a la sequera (P>200mm). Encara que és una espècie basòfila, també prospera sobre substrats silicis (esquists) però defuig el sauló. El pi pinyer, també termòfil, no és estrictament silicícola. Prefereix sòls de textura més aviat grollera, per això creix força bé sobre el sauló (granit meteoritzat).

La major part de les pinedes de Collserola corresponen en realitat a boscos mixtos en què el pi blanc (Pinus halepensis) forma l’estrat superior, i les alzines (Quercus ilex), els roures (Quercus cerrioides) i altres espècies rebrotadores, l’inferior. Hi trobem, doncs, un dens sotabosc conformat per les espècies de l’alzinar. De fet, podríem parlar d’un alzinar que queda tapat per dessota dels peus de pi blanc que sobresurten.
D’altra banda, hi trobem les pinedes de pi blanc sobre brolles d’aparença més oberta, que tenen el seu origen en antics camps de conreu, especialment vinyes, en què el sòl havia estat profundament treballat.

Al començament del segle xx, a bona part de la serra hi havia conreus i els boscos eren explotats intensament. Els diferents tractaments agroforestals dels nostres avantpassats i el posterior abandonament d’aquestes activitats ens han deixat el mosaic d’ambients que trobem avui dia.

L’abandonament dels conreus comportà la colonització d’aquests espais per altres espècies vegetals, la qual cosa ha conduït a l’augment de la superfície forestal a Collserola, i de manera general a Catalunya, en les darreres dècades.

A les zones no conreades on hi havia un alzinar típicament mediterrani, l’activitat silvícola va afavorir la presència del pi blanc, espècie de creixement ràpid que es destinava a la producció de fusta. Amb l’arribada del gas a les llars, l’explotació del bosc va deixar de ser rendible. A les pinedes abandonades va començar la regeneració de les espècies rebrotadores. Aquest és l’origen dels boscos mixtos de pi i alzina que avui dia trobem a la serra, en diferents etapes de maduresa.

Una altra particularitat dels boscos de Collserola és que els pins són més vells del que semblen a primera vista. Quan aquests boscos eren explotats, periòdicament s’hi feien aclarides. Es retiraven els pins més ben conformats i s’anaven deixant els arbres d’escàs interès forestal. Els estudis forestals demostren que molts dels arbres actuals han crescut en condicions adverses, per això, la relació entre el diàmetre i l’edat no sempre és l’esperada.

Roquissars AMBIENTS URBANITZATS CONREUS PRATS MATOLLARS PINEDES ALZINARS BOSCOS DE RIBERA AMBIENTS AQUÀTICS

Plantes comuns

Fauna vertebrada habitual

Galeria d'imatges